Logo

Actualitat

"Pensar en nous espais d'evangelització implica repensar com han de ser els espais de les esglésies"

Eloi Aran, professor a l'ISCREB - General

D'ençà la publicació de la carta apostòlica Ubicumque et semprer (Benet XVI. 2010), la Nova Evangelització ha esdevingut un vector força de l'activitat eclesial, confirmada per la creació d'un dicasteri al Vaticà, la dedicació del XIII Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes sota el títol “La Nova Evangelització per la transmissió de la fe cristiana” (2012) i l'exhortació apostòlica Evangelii Gaudium (Francesc. 2013).

 
Posant en diàleg les referències magisterials amb la reflexió arquitectònica, podem afirmar que la tasca de l'arquitecte en perspectiva evangelitzadora és la d'acompanyar un procés comunitari, més que oferir solucions en solitari, ja que és la mateixa Església la que evangelitza i no es pot pensar en un projecte arquitectònic religiós que es valgui per si mateix, com una peça tècnica dissenyada al despatx que s'empelta indiferentment a la dinàmica eclesial.
 
Efectivament, la Nova Evangelització requereix àmbits que facilitin la trobada personal amb Crist. D'entrada, aquesta trobada es dóna amb l'encarnació de Crist en la comunitat de creients contemporània, ja que ells són les pedres vives (1Pe 2,5) que donen forma a l'espai buscat. Les esglésies, de fet, són una concreció material del cos de l'Església i el mateix terme "ecclesia" indica una assemblea en la qual queda palesa la unitat però també l'autoritat d'Aquell que la convoca. Així doncs, pensar en nous espais d'evangelització implica repensar com han de ser els espais de les esglésies i això comporta un profund estudi de l'activitat litúrgica, que és el seu motor funcional. (EG 73, 137-138)
 
D'altra banda, l'activitat litúrgica no esgota tota la capacitat evangelitzadora. Els conjunts i espais parroquials també són susceptibles de comunicar la bona notícia, ja sigui per la seva implantació en la trama urbana de les grans ciutats com la seva pròpia distribució interna. També són espais d'evangelització un campanar, un despatx parroquial, unes aules de catequesi, un pati o les sales on es desenvolupa l'activitat de Càritas Diocesana, per posar alguns exemples i de vegades no s'han tingut prou en compte perquè han estat reduïts tècnicament als seus aspectes més funcionals.
 
A més de la vida de l'església parroquial ens trobem també amb altres equipaments que resultarien de la mateixa activitat de l'església local, com els seminaris, els centres d'estudis teològics, museus diocesans o els centres de pastoral específics, així com les tasques realitzades per part de les congregacions religioses, especialment en el camp educatiu i social. Tots aquests espais institucionals han de ser vistos com a actius evangelitzadors i no només com a productes de l'evangelització, ja que una malsana concepció escleròtica del patrimoni arquitectònic emmudeix el cor que els va fer néixer.
 
Fins aquí tot semblaria apuntar a una renovació d'espais i equipaments ja coneguts, però la nova evangelització demana més perquè, així com tots aquests espais citats han anat sorgint com a resposta creient als reptes d'un temps determinat, també avui els arquitectes han d'ajudar a la comunitat a gestar nous espais per a comunicar la fe a la complexa societat actual marcada pel fet urbà, el pluralisme, la mobilitat, el mercat o els nous espais virtuals oferts per les tecnologies de la informació i la comunicació. Exemples d'aquesta nova recerca serien les capelles en aeroports o altres llocs de trànsit; espais de silenci a la ciutat; presència religiosa en grans superfícies comercials o equipaments esportius; llocs per al diàleg amb la cultura, la ciència, la justícia o altres religions; manifestacions religioses populars en l'espai públic, etc.
 
Per a més informació es recomana la lectura del llibre ARAN, E. (2015) Ámbitos de revelación. Arquitectura y Nueva Evangelización (Barcelona: CPL)