Logo

Actualitat

La religiositat com a memòria del patiment humà

Francesc Xavier Marín - General

Fer memòria del patiment no és gens fàcil en una cultura que tendeix a l’amnèsia però, per a les religions, la salvació mai no s’obté a costa de la desmemòria. Ben al contrari, l’imperatiu espiritual consisteix en prendre bona nota de la realitat, revelar allò que corre el risc de passar desapercebut o interessadament amagat. No n’hi ha prou amb anunciar sense denunciar si no es vol acabar perdent la sensibilitat espiritual per l’esmussament de la vigília crítica. És l’esperança en tensió de qui té fam i set de justícia com a validació de la seva fe: res de sordesa al clam dels altres, res de debilitació de la solidaritat, res de servilisme o renúncia a la implicació ètica, res de mites consoladors i explicacions ahistòriques sinó recerca infatigable d’un llenguatge que impedeixi l’oblit de la injustícia. 

 
La banalització és la malaltia mortal de la religió. És catastròfic esdevenir simples voyeurs de la realitat, adeptes del fatalisme, gestors resignats i cínics.... Què entenem del missatge religiós si hi eliminem la denúncia del patiment? Alguns han volgut fer de la religiositat una llar tranquil•la on ja no hi ha espai per a la tensió salvífica, han atrofiat la sensibilitat espiritual construint religiositats comfortables oblidant que el contacte amb la Divinitat promet tant protecció com desarrelament, tant llàgrimes eixugades com patiment, tant resurrecció com mort... 
 
Podem seguir qualificant de religioses aquelles persones que no es defineixen per l’empatia?; són religiosos aquells que no són sensibles al patiment?; és religiosa la violència exercida sobre els altres? Per a les religions el patiment conté una revelació possible, però només els qui en són sensibles hi descobreixen la presència divina (“Quan et vam veure nu, o malalt, o empresonat, o amb fam i set...?”). Només on prospera aquesta compassió compromesa arrela un element essencial de l’experiència espiritual: la mort del jo, la capacitat d’autotranscendència, no com a una dissolució de la individualitat sinó com a expressió d’una aliança irrompible amb la Realitat.
 
Aquí rau l’imperatiu de la memòria i l’obligació testimonial de l’autèntic creient que no oblida que l’ésser humà ha de ser l’arrel de les seves preocupacions. Aquesta és l’única font de credibilitat de les religions: la compassió trenca els automatismes d’aquell que, rere la closca defensiva del narcisisme, només és sensible al propi món i gira el rostre per no veure el patiment dels altres. El futur de les religions no passa per aquells que eviten i separen com a estratègia de supervivència, sinó pels qui han pres consciència que el repte és aprendre a estimar tothom.