Logo

Actualitat

La mort de Jesús, solidària del dolor del món

Adelaide Baracco - General

La reflexió teològica sobre la mort de Jesús té en consideració diferents elements que presos en el seu conjunt venen a formar un únic gran marc d’interpretació: la mort de Jesús va ser per amor.
 
1. Raons històriques objectives
Dues són les raons que originen el conflicte entre Jesús i l’estament sacerdotal jueu: a) la qüestió del Temple/Llei, i b) la pretensió messiànica de Jesús. La reinterpretació de la Llei per part de Jesús –«El dissabte ha estat fet per a l'home,
i no l'home per al dissabte.» (Mc 2,23-28)– porta a la de-construcció del Temple com a espai de mediació entre la persona i Déu per mitjà de sacrificis expiatoris:
 
«Doncs jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple. Si haguéssiu entès què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis, no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa.» (Mt 12,1-8). Tanmateix, la raó més pregona de la condemna és la pretensió messiànica de Jesús: «Si jo trec els dimonis pel poder de l'Esperit de Déu...» (Mt 12,28). Jesús és condemnat com a fals profeta i com a blasfem. La condemna religiosa es converteix necessàriament en condemna civil, ja que els jueus no tenien poder jurídic. La mort en creu, reservada als esclaus i assassins, teològicament per a Israel és la mort d’algú «maleit de Déu» (Dt 21,23).

2. Com va viure Jesús la seva mort.
Tot i que Jesús va preveure la seva mort (cf. paràbola dels vinyaters homicides), certament no la va buscar sinó que la va acollir i viure dins la pròpia fidelitat i confiança en l’Abba. La seva vida, viscuda com a com-passió i Bona Notícia per als desheretats de la terra, culmina en el crit «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?», que cal entendre, més que com la percepció de l’abandó de Déu, com l’expressió orant de la seva situació de sofriment i angoixa. Jesús ja havia acceptat la mort a Getsemaní, el seu crit de dolor a la creu segella aquesta acceptació fent-la absolutament humana. Perquè el mal fereix, i Jesús el pateix com a persona humana que també és.
 
3. Creu i salvació:
Al llarg dels segles la Creu va anar adquirint una importància central en la soteriologia cristiana, fins a acabar marginant la Resurrecció i el do de l’Esperit Sant a la Pentecosta. S. Pau parla de la mort de Jesús en termes de «sacrifici» i «redempció» fonamentant-se en tradicions anteriors: des de bon començament la «sang de l’Aliança» del darrer Sopar va ser interpretada en estreta relació amb la gran celebració jueva de l’Expiació-Perdó (el Yom Kippur) en què s’esdevé el sacrifici expiatori pels pecats del poble. Per altra banda, l’expressió de 2Co 5,21 «Al qui no havia experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a ell experimentéssim la seva justícia salvadora.» s’inspira en el quart cant del servent d’Isaïes (Is 52,13-53,12), en què el just mor pels pecats del poble.
 
Més enllà de les ressonàncies bíbliques, la reflexió teològica tenia les seves pròpies qüestions, a les que havia de respondre: la necessitat de a) donar sentit a la mort escandalosa de Jesús, i b) justificar l’objectivitat de la salvació per Ell. Això va portar a atribuir a Déu la iniciativa de la mort de Jesús i a entendre aquesta com a «sacrifici», un acte oficial que manifestava públicament l’Amor de Déu a la humanitat. Aquesta perspectiva va tenir com a formulacions teològiques més notòries la teoria de la satisfacció (S. Anselm, s. XI-XII) i la teoria de la substitució o expiació penal (Luter, s. XVI). Tot i les diferències entre elles, l’enfocament d’ambdues és juridicista: la mort de Jesús és satisfacció/expiació de l’ofensa feta a Déu per la Humanitat. Òbviament tant S. Anselm com Luter el que volien era argumentar des de la raó l’Amor infinit de Déu vers la Humanitat, Amor que arriba a «sacrificar» el propi Fill.
 
No cal dir que aquesta interpretació, encara massa present en l’imaginari cristià, no respon en absolut a l’esdeveniment-Crist: se separa la mort de Jesús de la seva vida i de la Pasqua, que dona sentit a l’Encarnació del Fill de Déu. Sense la vida de Jesús –que viu i anuncia la Bona Notícia– i sense la Resurrecció, que la segella, la salvació va quedar lligada per sempre més al sofriment, el qual va adquirir així virtut salvadora per si mateix. Així, el que salva és la Passió-Mort, desvinculada del seu context històric i del significat d’aquest context en què el Déu-Amor que s’encarna per fer-se un com nosaltres pateix el mal. No és Déu qui sacrifica el Fill, sinó la duresa de cor d’aquells que tenien la pretensió de guiar Israel en l’obediència a YHWH.
 
4. La mort de Jesús solidària del dolor del món
Gràcies a la profunda renovació de la cristologia, a partir dels anys ’50 del segle XX, la mort de Jesús apareix avui com «la» mort innocent, la que condensa en si mateixa el sofriment/mort de totes les víctimes innocents al llarg de la Història per culpa del pecat individual i/o estructural. La reflexió teològica després de l’Holocaust es posa la dolorosa pregunta: On era Déu? I respon, amb matisos diferents però amb una única convicció: Déu era allí, en i amb les víctimes.
 
En la mort de Jesús, Déu hi és present, amb una presència silenciosa i amagada que esclata amb tota la seva llum el diumenge de Pasqua. El mal existeix, el mal fereix, el mal té poder. Però el mal no és l'última paraula. Ens ho ensenya la mort de Jesús, i també ens ho ensenya la mort de tantes persones que han lluitat contra la injustícia i la mort de les quals ha engendrat una nova consciència i uns nous camins per a construir un món millor. La mort de Jesús és una mort solidària amb el nostre sofriment, l’acte d’amor d'un Déu que vol ser u amb la Humanitat.
 
I és, també, mort-que-denúncia: el no-amor, la inhumanitat, la violència. És la rebel·lió de Déu davant del mal, una rebel·lió que actua segons la lògica de l'Amor, obrint els braços i confiant. És la rebel·lió de Déu, i com a tal ens crida a
rebel·lar-nos a qualsevol forma de no-amor, d'inhumanitat, de violència. Massa vegades s'ha interpretat la mort de Jesús en clau de passivitat, per justificar la passivitat. Però el Déu de Jesús no és passivitat. La mort de Jesús és la manera de Déu de rebel·lar-se al mal, per això és exemplar. Seguir Jesús implica buscar els nostres propis camins de rebel·lió davant el mal, i de comunió amb les víctimes. Davant el mal l'Amor sempre és com-passió. I mai és submís, mai és renunciatari, mai es resigna.