Logo

Actualitat

Jesús i les dones en els evangelis (3)

Begonya Palau, professora a l'ISCREB - General

També trenca barreres, i moltes, l’episodi de la dona pecadora en Lc 7,36-50, una perícope molt ben tramada per Lluc, amb una catequesi clara: en l’amor, el que val és estimar. L’atreviment juga aquí un paper important, però ara ja no per demanar un favor, sinó com a expressió corporal en referència a Jesús.

No és fàcil oblidar l’episodi on una pecadora plora abundantment sobre el peus de Jesús, els hi eixuga amb els cabells, els besa i els ungeix amb perfum. La pecadora ha restat immortalitzada per la iconografia cristiana, però en general la reflexió teològica no li ha donat gaire espai.
 
L’escena s’esdevé en un espai no gens neutral. Jesús és convidat a un àpat a casa d’un fariseu, un tal Simó. Com en el cas de la cananea, però mostrat encara més explícitament, ens trobem en el context de la constant controvèrsia entre Jesús i els fariseus. El fariseu no és un home dolent, al contrari, és aquell que vol plaure Déu les vint-i-quatre hores del dia i, per a mostrar-ho, necessita tenir un gran reguitzell de normes i de rituals, un sistema muntat sobre un perfeccionisme que vol ser pietós, però que en realitat esdevé motiu per a fer una elit de bons i per a judicar els qui no pertanyen a aquell cercle. Això és precisament el que Jesús desemmascararà. De nou és una dona qui donarà a Jesús l’oportunitat perfecta per a fer-ho. 
 
Per a aconseguir-ho, la dona, una pecadora pública, prendrà un paper molt significatiu en el relat, envaint-lo de dalt a baix. No se’ns diu si aquesta dona s’ha relacionat abans amb Jesús, però sabem que el coneix d’alguna manera, i d’una manera tal que no perd ni un segon a mostrar-li la seva afinitat. 
 
És clar que per als primers lectors de l’evangeli l’escena és totalment xocant. A casa d’un fariseu no hi ha lloc per una dona pecadora. I encara menys en un moment com aquell, asseguts, o millor dit, ajaguts a taula, en el context d’un banquet, homes –mai dones– discutien sobre diversos temes. El fariseu convida Jesús a un d’aquests simposis, però, de fet, el tema principal serà donat per l’única dona que entra en escena. 
 
La dona, sense que s’expliciti la seva entrada, es troba als peus de Jesús, rere seu, amb una ampolla d’alabastre. La situació és totalment inesperada, i això forma part de la catequesi que es va teixint. La dona és una prostituta; es veu clar en les paraules llucanes “una pecadora en la ciutat”, és a dir, pública i notòria; i també en la mateixa expressivitat física de la dona, descrita amb tota la intenció per l’evangelista. 
 
Cal dir que els gestos de la dona són de to marcadament sensual. La dona no deixa de vessar llàgrimes, gest que indica la seva actitud de compunció, però ho fa d’una manera desorbitada, exagerada. L’evangelista diu, primerament, que la dona plora, però hi afegeix mullant o inundant, inventant així una metàfora: una inundació de pluja, que són les llàgrimes, mullen els peus de Jesús. La cabellera de la dona li serveix per a eixugar els peus del Mestre, un gest amb un alt contingut eròtic per l’època, ja que una dona pietosa havia de mantenir el seu cabell sempre cobert. A més, els peus són besats sense interrupció, amb un excés d’apassionament. Per a assegurar-se de l’impacte de l’escena, Lluc hi afegeix encara un element provocatiu: la dona li ungeix els peus amb perfum, un gest reservat dins les relacions de l’esposa pel seu marit, o també en la vida dels vividors o efeminats. Un gest, doncs, pertanyent a la intimitat i fins i tot als costums considerats pecaminosos. Podríem dir, doncs, que la dona s’expressa des de l’àmbit en què està habituada, totalment fora de lloc, i més a casa del fariseu. 
 
Es tracta de gestos desproporcionats, exagerats, quasi inútils. Siguin com siguin, el que queda clar és que l’expressió de la dona és plenament corporal; de fet, ella no verbalitza ni una sola paraula. El sol fet que ella se situï rere Jesús, signe de discipulatge, i plori abundantment, ens permet d’intuir que la dona està mostrant, primer de tot, un agraïment profund a l’home que, d’alguna manera, no sabem com, l’ha despertada del seu pecat. La paràbola que més tard explica Jesús i la interpretació que en fa ens confirmen la intenció de la dona. 
 
Però abans de la paràbola, abans que el Mestre pugui explicitar la saviesa de la seva interpretació, Jesús acull aquells gestos tal com són, sense posar-hi ni més ni menys del que hi ha, en la seva objectivitat. D’aquesta manera venç el nervi punxant del judici moral, que catalogaria aquella dona de pecadora sense remei. És l’actitud del fariseu, que està incapacitat de descobrir aquells gestos en ells mateixos, com a llenguatge del cos. En veure’ls, fa un judici que no li pertany, i, de retruc, judica Jesús, al qual ja no pot considerar un profeta. Una excusa perfecta per mostrar allò que ja tenia dins, perquè, de fet, no havia mostrat cap mena de deferència envers ell, tal com després Jesús li retreurà. 
 
La innocència de Jesús, que no vol entrar en el camp del judici moral ni legal, permet al Mestre de fer la correcta interpretació del moviment de la dona. Precisament ella, que està fora de la Llei, ha sobrepassat la tradició que exigia uns gestos concrets d’hospitalitat reservats als hostes distingits en les grans ocasions. Les llàgrimes supleixen amb escreix l’aigua ritual de purificació; els petons continuats supleixen suficientment el petó protocol•lari de benvinguda; la unció dels peus amb perfum substitueix de sobres la unció del cap, reservada a personatges importants. Els gestos atrevits de la dona són interpretats com a superiors als que el fariseu ni tan sols no ha fet, de manera que l’entès en la Llei resta com un personatge buit, vençut per la força apassionada de la dona que viu fora de la Llei. 
 
El narrador ha passat de fer una comparació moralista, encaminada a saber qui es comporta d’una manera més reglamentada, a fer-ne una que té com a objecte l’amor. I en això la dona venç, i per molt, al fariseu. Es remarca així la força d’un amor que no coneix fronteres i que s’expressa més enllà dels cànons establerts. 
 
Finalment, Jesús acomiada la dona amb el seu perdó i la convida a anar-se’n en pau, és a dir, a gaudir d’aquell amor que ella ja ha conegut en la persona de Jesús i que li impossibilita de tornar a pecar. La pau és símbol de la vida eclesial. Ella està ja a punt per formar part del nou poble. Així com, en entrar, era pública la seva personalitat rebutjable de dona pecadora, ara, en sortir, també s’ha fet pública la seva rehabilitació com a dona enamorada de Jesús en la compunció, el penediment i l’apassionament exagerat dels gestos corporals. Jesús lloa la gosadia de l’amor que estima més enllà de condicionaments socials i de rols públics. La comparació amb el fariseu dóna la clau del relat: la caritat, sense desig, es torna espiritualista i desemboca en moralismes o tebior. L’amor cristià es presenta així com a enamorament, i no com a compliment de normes.