Logo

Actualitat

Jesús i les dones en els Evangelis (2)

Begonya Palau, professora a l'ISCREB - General

Una jueva (Mt 9,20-22)

Jesús està anant a casa de Jaire, quan és interromput per una dona que perd sang. Mateu fa clarament referència a Lv 15,33, on s’adverteix de les impureses que poden profanar el temple, i, per tant, fer morir la persona que les pateix. La dona de l’evangeli està en aquesta situació des de fa dotze anys. El número dotze és pràcticament reservat al grup íntim dels deixebles, l’elecció dels quals és molt a prop en el text (10,1). Ens trobem, doncs, amb una perícope de cert sabor jueu.
 
De fet, tot l’episodi té un clar matís d’ambient judaic. Jesús porta aquí la borla del mantell, un vestuari típic dels mestres de la Llei -com es veu en 23,5-, que serveix per recordar els manaments de Déu (Nm 15,39). No ha trobat aquest detall en l’episodi de la dona en Marc, així que expressament està presentant un Jesús rabínic. 
A més, l’atribut de “filla” en relació a Jesús és únic en tot l’evangeli, cosa que remarca encara més el tema de la personalització i que lliga amb el rerefons israelita, ja que aquesta dona podrà a partir d’ara estar dins el poble acceptada com una filla d’Abraham.
 
En aquest episodi és ella que el toca, perquè creu que així es guarirà. La dona ha hagut de sortir de la seva zona de seguretats, perquè, en el seu cas, tocar una persona implica encomanar-li la impuresa ritual. Ella sap que això no es pot fer, però ho fa perquè la seva necessitat ha arribat al límit. No té res a perdre, la seva situació és insostenible. Aleshores, per què no provar l’única esperança que li queda? 
 
Cal estar molt atent a veure que el que realment pensa la dona és salvar-se. Potser ella no sap encara ben bé què significa això en la seva plenitud, però és important. No es tracta només de ser guarida de la malaltia física, sinó d’expressar l’alliberament de tota la persona. I justament a la salvació va encaminada la missió de Jesús, com inidica el seu nom (1,21). Al llarg del relat, curiosament, els que han demanat salvació han estat els deixebles, primer a la barca (8,25), després en boca de Pere en 14,30. La petició d’ells en els dos casos ha provocat el reny de Jesús per la petitesa de la seva fe. Ells han demanat ajuda perquè no han pensat que ja era suficient la presència de Jesús. La dona amb pèrdues de sang, en canvi, que ha desitjat també –i ha aconseguit- aquesta salvació, ha pensat que en tenia prou amb tocar el vestit, fins i tot sense demanar res explícitament.
 
És per això que Jesús la individualitza, girant-se i mirant-la. La salvació integral necessita que ella es personalitzi, que surti de les multituds on se sentia protegida, per quedar cara a cara davant Jesús. I encara més sorprenent és la lloança que la dona s’emporta, lloança en clar contrast amb el grup discipular. Ella ha estat salvada no pel contacte amb Jesús, com ella pensava, sinó per la seva fe. Ella, la dona guarida, ha estat ja salvada per la seva fe. Molt significatiu que aquest sigui l’únic cas de guarició on el resultat és directament la salvació.
 
Una pagana
És prou conegut l’episodi de la cananea (Mt 15, 21-28), aquella dona que suplica a Jesús la guarició de la seva filla i que, sense immutar-se per l’aparent menyspreu del Mestre, demana -i aconsegueix- les molles de pa per al poble pagà que representa.
 
La marginalitat de la dona és aquí ben clara: ella, a més de ser dona i de demanar la guarició d’una dona, és pagana. El seu paganisme no és neutral, perquè la denominació com a cananea la situa en oposició frontal amb el judaisme. Canaan és l’antic i permanent enemic d’Israel, enemic fort en tant que instigador d’idolatries i provocador de trencaments contra l’aliança; un paganisme, doncs, que no tan sols s’allunya del judaisme, sinó que l’ataca i el posa en perill.
 
Com a pagana, ella és considerada impura, i per això ha situat aquesta perícope just rere la controvèrsia de Jesús amb els fariseus sobre el tema de la puresa ritual. El Mestre galileu ataca la puresa ritual viscuda com un acte exterior buit, i apunta a una puresa que és recta intenció del cor i que es mostra en una ètica social i personal. 
 
El primer que descobrim en aquesta dona és que és astuta i intel•ligent. Encara que, per la proximitat limítrofa amb Israel, ella pogués tenir algun coneixement de la tradició jueva, la veritat és que criden l’atenció en boca d’una pagana les invocacions de “Senyor” i “Fill de David”, dos títols cristològics importantíssims en l’evangeli de Mateu. Sembla que la dona està disposada a tot per cridar l’atenció del Mestre. Jesús, tanmateix, no sols no li torna contesta, sinó que s’alia amb els deixebles per afermar la seva pertinença i el seu enviament exclusiu a Israel. 
 
En veure l’actitud negativa de Jesús i els seus, qualsevol dona hagués entès que no hi havia oportunitat possible i hagués marxat, amb el cap baix, àdhuc penedida del seu atreviment. Aquesta dona, però, està molt lluny d’aquesta actitud, diríem, convencional. Ella té un desig dins seu i aquest és el motor dels seus moviments. Per això, sense fer cas ni del silenci de Jesús ni de les seves paraules exclusivistes, es prosterna davant d’ell i li demana ajuda.
 
Ella es mostra amb una envejable seguretat interior que aquell que té al davant pot satisfer el seu desig. I quan una dona coneix quelcom per la seguretat d’un convenciment interior, no en deixa escapar l’oportunitat. La seva insistència commou Jesús, que comença a girar l’atenció envers ella. La seva sagacitat i la seva empenta aconsegueixen que Jesús trenqui el silenci i li adreci unes paraules. Ella ho intueix: amb això ja comença a tenir la jugada guanyada.
 
Les dificultats, però, no han acabat per a la dona, perquè, com a últim intent de fer-la recular, l’evangelista recull unes paraules sorprenents de boca de Jesús: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets» (Mt 15,26). El recurs als gossos no és una figura simpàtica que se li acut a Jesús per a provar la humilitat de la dona, sinó que és l’insult habitual que un jueu adreça a un pagà, i en especial a un cananeu. Podríem dir que Jesús es posa novament de la part de les tendències nacionalistes i exclusivistes del seu poble, i es fa seu el menyspreu envers els pagans. Però ella li respon: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos» (Mt 15,27).
 
La primera cosa que crida l’atenció en aquesta resposta és la manca de tota dialèctica. La dona no es preocupa ni tan sols d’interpretar el possible menyspreu de les paraules de Jesús envers el seu poble, ni tan sols qüestiona la seva intenció. En lloc d’això, opta per a una acceptació de les paraules, amb l’astúcia suficient, tanmateix, per a capgirar-ne el resultat. És a dir, si segons la frase de Jesús, els pagans restaven fora de l’efecte salvífic de l’evangeli, la dona aconsegueix, amb la seva frase, que romanguin a dins, ja sigui com a fills, ja sigui com a “gossets”. 
 
Jesús resta totalment meravellat i admirat de l’astúcia d’aquella dona. No en remarca la humilitat, massa vegades subratllada en els comentaris, sinó la seva fe caracteritzada per l’astúcia i la pilleria. La dona no pensa parar fins que el seu desig sigui escoltat i realitzat, com una autèntica dona de pregària. 
 
A Jesús li agrada que la dona tingui clar el seu desig, per això l’última frase que li adreça és molt significativa: «que es faci tal com tu vols» (Mt 15,28). Jesús no pot continuar aturat davant una confiança que s’expressa amb apassionament. La dona ha estat capaç de sorprendre Jesús i de moure’l a una nova visió de la seva pròpia consciència messiànica com a salvador de tot el món. 
 
El desig d’aquesta dona ha trencat diverses barreres. Amb l’única preocupació de satisfer el seu anhel íntim, ha aconseguit que un jueu s’adreci a una dona, i cananea; ha aconseguit que els deixebles siguin testimonis d’una guarició que no entrava en els seus plans; ha aconseguit que el Mestre d’Israel es doni per vençut i es replantegi la seva pròpia consciència missionera. La catequesi és clara: a Jesús no se’l guanya amb reaccions estereotipades o preestablertes, sinó amb la força i l’empenta que neixen de l’íntim del cor. Qui sap que Jesús satisfà tots els desitjos de l’ésser humà, s’enfronta a ells, els verbalitza en veu alta i insisteix en la seva pregària.