Logo

Actualitat

Ezequiel, un profeta actual

Rosa M. Boixareu - General

Ez 18: “...Per tant, poble d’Israel, jo jutjaré a cada un segons la seva conducta...” (v 30).

El profetisme del segle VIII té un fort accent social pel contrast entre riquesa i pobresa, entre classes socials, entre perspectives i oportunitats, juntament amb una crisi de valors i dificultats per reconèixer punts de referència. Amós, Osees, Isaïes, Miquees, se’n fan ressò. Ezequiel és un profeta més “actual”, és el profeta de l’exili, qui dóna esperança en temps de crisi política i espiritual sense estalviar la denúncia de la violència, la injustícia, la infidelitat. Té passatges de gran bellesa (per exemple, cap.37) i altres on s’apel•la a la responsabilitat personal (per exemple, cap. 18). 

La contextualització històrica de Ez 18 s’emmarca en la global del llibre: esperança en el retorn de l’exili com a imatge històrica del retorn a Jahvè apel·lant a la responsabilitat personal i allunyant-se de la concepció del fatalisme d’una herència col·lectiva tenallant. El cap.18 ofereix un marc social amb unes condicions socioeconòmiques molt dures per a la classe tradicional d’Israel. Tal situació porta a un sector ampli de la població a un empobriment amb dependència creixent de les classes econòmicament més fortes; si fa no fa, com ara. Ez 18,20 insisteix en la responsabilitat individual integrada en un context històric de responsabilitat col·lectiva; l’una no es pot deslligar de l’altra: es relliguen mútuament perquè la individualitat s’encaixa en el grup social (“... El fill no es carregarà les culpes del pare, ni el pare les del fill. L’home just collirà els fruits de la seva bondat, i l’injust els de la seva maldat”.). L’efecte de qualsevol decisió té un radi d’influència més enllà del personal, i a l’inrevés. El profeta denuncia la falta de justícia: el profeta denuncia que el poble, des de la seva individualitat (el rei, el governant, el fidel...), no satisfà les exigències específiques de la relació comunitària i les seves normes que s’han de mostrar per mitjà de l’exercici de la bondat i la misericòrdia (hesed): “Convertiu-vos i viviu!”, 18,32, exhortant el retorn al bé ignorat tot exercint la llibertat de decisió.

Hi ha una responsabilitat personal, i col·lectiva, en la construcció i la potenciació del benestar: és la solidaritat en el bé. No hi ha excusa. Coneixem i tenim les eines del bé, tenim el deure humà, si més no, de fer-les servir. El benestar no és possible sense justícia, sense aquesta justícia profètica que sorgeix arrel del malviure de persones i grups en situació de desvaliment o precarietat personal i social. Essent, precisament, l’allunyament de la bondat i la misericòrdia la causa de la tensió (avui tampoc resolta) entre benestar i justícia. L’un no és possible sense l’altra, i a l’inrevés tampoc. Com tampoc és possible una actitud no responsable amb el “benestar” ni amb una teologia que la ignorés.