Logo

Actualitat

El símptoma com a símbol

Redacció Iscreb - General

El símbol és un element estructural de la vida psíquica. A partir de la relació entre allò simbòlic i la psicologia analítica de Carl Jung podem construir una concepció de la persona, i de la malaltia. També existeix un vincle rellevant entre el simbòlic i el simptomàtic, i és per això que la psicologia analítica considerarà el símbol en el moment de moure’s dins de l'àrea simptomàtica, també en l'atenció a urgències.

Per a començar, el Dr.Pedro Yscadar explica que la nostra vida psíquica s'estructura a través d'imatges, imatges que s'aniran desenvolupant al llarg de la nostra vida. Imatges enteses com a formes de comprensió i de percepció de la realitat, tant del nostre món intern, com del nostre món extern. Aquesta percepció es traduirà en signes, en al·legories i en símbols.

El símbol apunta a un moviment, a un sentit, a un significat que ha de ser revelat. Té una relació associativa, però es basta a si mateix com a representació. El símbol està fent referència a una trobada, de l'emoció cap a l'acció des del punt de vista psicològic: “Quan m'adono, de la meva pell cap endins, d'una sèrie d'emocions, comportaments, dels quals no puc donar compte, que experimento i no sé per què, en aquest moment pot ser que em senti estrany dins de mi. Quan ho aboco a fora, m'adono de l'inabastable, incommensurable del món, i de com de diferent sóc respecte els altres.”

Davant d’aquesta situació, el Jo, la meva petita identitat, és com una realitat fragmentada entre això de fora i això d'endins. En aquest moment, és molt possible, que un senti el desig de donar forma a això que s'està experimentant, i llavors apareix el símbol. El símbol ens permetrà produir una associació entre aquestes dues realitats incommensurables, això de fora i això d'endins, entre les quals ens estem movent.

Els yanomanis i el Pore

Pedro Ydascar recupera l'exemple del Pore dels yanomanis per a aclarir aquesta idea. Els yanomamis són una de les cultures indígenes menys contactades per Occident. Els caçadors surten a l'alba, no de nit, a caçar, i només ho fan els guerrers molt valents. A la nit no hi va cap guerrer perquè pot morir, atès que existeix un esperit maligne que es diuen el Pore. El Pore és el símbol clar del que és el perill a la selva. Amb aquest símbol ells nuen tot el seu món: acció/descans, casa/preservació. Imatge que uneix dos mons, i els permet la seva integració com a indígenes a la selva.

Això és el que fa el simbòlic en la seva dimensió estructural: permet a l'individu integrar-se com a persona, manejar-se entre el que percep i el transcendent, amb els valors absoluts. El Pore requerirà un comportament ètic, i un comportament moral.

Tot i que un símbol o un relat mític tingui una estructura concreta i un marc històric particular, aconsegueix evocar en nosaltres elements que aquest relat tanca i desenvolupa. Per exemple, recuperant el Pore dels indígenes, que significa per a ells els esperits malignes nocturns dels quals s'han d'allunyar, ens evoca a nosaltres, que estem en un altre context, la imatge de perill. El Pore ens recorda tot el que per a nosaltres és misteriós i té una dimensió maligna, tot el que està fora i resulta amenaçadora per a la nostra persona.

Les imatges arquetips

De fet, Carl Jung comenta que la vida psíquica s'estructura a través d'imatges innates, imatges primordials anomenades arquetips. Aquestes formen part de la vida psíquica de l'individu, no de la seva experiència. Per tant, naixem amb unes imatges incorporades que ens permeten el nostre desenvolupament i acompliment com a individus. Imatges que ens permeten entendre els mites dels altres, o coincidir en ells, ja que aquestes imatges primordials que ens estan orientant en aquest procés evolutiu, no sols ens pertanyen a nosaltres, sinó que ens transcendeixen a nosaltres formant part d'un fons humà comú.

Un altre exemple evident és el dels arbres. L'arbre com a símbol té tres elements a destacar: connecta el món subterrani (arrels), terrenal (tronc) amb el celestial o transcendental (branques). Al llarg de la història veiem l'arbre en diferents mites i cultures: Apol·lo amb llorer, Zeus alzina, Osiris amb el cedre, Balder amb el freixe i el pi, o el tambor cumuco a Veneçuela, o la tradició del caga-tió a Catalunya…

La importància de realitzar fantasies

El ponent segueix la seva exposició parlant del procés de la individuació i de la importància que juga la fantasia en aquest procés. “Quan els psicòlegs i psiquiatres ens acostem a la individuació, podríem parafrasejar a Piccolo de Mirandola que ens diu que l'home no ha estat creat ni mortal, ni immortal; ni terrenal, ni celest; sinó, lliure educador perquè el forgi la seva pròpia destinació.” Això ens enfronta amb la incertesa, cap a on anem? Quin serà el nostre camí, que se'ns presenta a nosaltres?

El regent del nostre procés d'individuació és la nostra capacitat imaginativa. I la realització d'aquestes fantasies és el que ens porta al procés d'individuació. "La meva vida ha estat l'autorealització de l'inconscient", aquesta és la primera frase que Carl Jung llança en "Somnis, pensaments i records". I en això mateix és en el que es basa la psicologia analítica.

El que em manté sa és fer el que jo considero que haig de fer amb la menor fricció possible amb la realitat. Quan jo no realitzo les meves fantasies m'emmalalteixo. Tot procés que em porta al bloqueig com a individu, en el col·lectiu, o en el meu sentit i autotrascendencia, em porta a la malaltia.

El símptoma i el símbol

Quan el Jo perd la capacitat de fer equilibri d'oposats, emmalalteix. Perd capacitat d'establir connexió entre el món intern (fantasies) i el món extern (realitat).

El Jo es pot polaritzar i quedar-se enganxat al món de fora, vivint una vida marcada per la supervivència, per l'immediat, pel contingent, i ens porta a una condició de col·lectivisme.

També pot resultar el contrari, podem submergir-nos en la nostra persona, interioritat, subjectivitat, en el màxim lament i acabar en ibris: l'interior sempre em connecta amb el superior i acabo per oblidar la col·lectivitat, identificant-me amb la divinitat i sofrint episodis psicòtics.

Quan el Jo no pot fer el procés de simbolització, no aconsegueix establir un equilibri entre les dues realitats, es produeix un símptoma. Un símptoma és una vivència que no aconsegueix integrar-se en el complex del Jo. Trenca amb l'homeòstasi, té caràcter autònom, i força els límits de la nostra subjectivitat i del mite personal.

Quan apareix el símptoma, comencem a preguntar-nos. El símptoma ens posa contra les cordes de la subjectivitat. Ens porta a qüestionar-nos la manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres. Llavors és quan un símptoma es converteix en símbol. Perquè ens porta a una direcció, a una cerca, a un procés associatiu, i a transcendir la situació que s'ha generat.

Si el símptoma em porta a una pregunta, a una cerca, a una direcció, i finalment a una dimensió simbòlica que pot ser dialogada, a una possibilitat de narrar el meu mite personal, entrarem de nou en una relació curativa.