Logo

Actualitat

El fill de l'home glorificat

M. Claustre Solé - General

Al llarg de la història de la Salvació, Déu ha mostrat reiteradament la seva glòria però és en la creu quan Déu manifesta plenament la seva glòria perquè és ara quan se’ns diu, sense vels, fins a quin punt Déu estima la humanitat. Per això, en la Passió i mort de Jesús hi trobem no solament el record d’uns fets històrics esdevinguts en el segle primer de la nostra era  sinó també la revelació definitiva d’un Déu que per amor es fa feble, fràgil i vulnerable. 

Per entrar en aquest misteri d’un Déu que es fa feble ens cal tenir en compte la idea de la força de Déu que impregna tot l’Antic Testament. Recordem, per exemple, l’èxode on la força de Déu allibera el seu poble de l’esclavatge d’Egipte. El text ens mostra un Déu que no coneix l’impossible. Ara, en la passió de Jesús  es fa  palesa la feblesa de Déu. De sobte, ens veiem abocats a la més gran de les paradoxes. Imaginem-nos l’impacte dels deixebles que no poden imaginar-se un Messies feble, vulnerable, fràgil...  
 
En els miracles de Jesús ells havien vist la força de Déu i en les guaricions la seva oposició al mal. Per això seguien Jesús perquè havien vist en ell l’Ungit de Déu, el qui actuava revestit de la seva força. Ara, aquell Jesús que guaria a tots no sap defensar-se, es veu engolit pel mal i s’enfonsa en la mort. Això trenca tots els esquemes de l’ensenyament rebut. No és d’estranyar que els deixebles no ho poguessin entendre i fugissin. També se’ns fa difícil entendre-ho nosaltres avui perquè Déu serà sempre un Déu desconcertant que esmicolarà tots els nostres esquemes.
 
Així mateix els deixebles sabien que el messies s’oposaria al mal i el venceria definitivament però ara veuen que passa just el contrari. Déu no destrueix, no farda de poder sinó que es deixa escarnir pels poderosos del moment. Estem davant la paradoxa que trobem també en el nostre món: La justícia es veu trepitjada, el dret ultratjat i Déu sembla no ocupar-se dels seus. Nosaltres avui som convidats també a viure el misteri de la feblesa de Déu. Pau així ho va entendre quan deia: Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort. (2Co 12,10)
 
La feblesa de Déu és la seva aposta per l’ésser humà. La creu ens manifesta  aquest amor salvador per damunt de tot, aquesta irresistible confiança de Déu en cadascun de nosaltres i, ensems, és una crida a fer la nostra aposta personal per aquest Déu desconcertant, un Déu més gran que tot allò que ens puguin dir d’ell. I aquesta aposta passa per deixar-nos desconcertar per ell en el dia a dia. Costa d’entendre però Déu no ens demana que entenguem sinó que ens en fiem.
 
I val a dir que no és fàcil entrar en la contemplació d’un Déu fort que voluntàriament es fa feble, un Déu incompatible amb el mal que ara es troba frec a frec amb el mal i un Déu de Vida que ara cau en el parany de la mort. Els deixebles van necessitar que la força de la resurrecció de Jesús els obrís els ulls, aquells ulls que no sabien veure. Llavors van entendre les Escriptures i foren capaços de seguir el Mestre. Tant de bo, aquests dies pasquals esdevinguin per a nosaltres un temps propici per a endinsar-nos en la Paraula de Déu i deixar que Déu ens obri els ulls i el cor. Només a partir d’aquí és possible el seguiment.