Logo

Actualitat

Diàleg o violència

Jordi Corominas, professor de l'ISCREB - General

Avui, en la política catalana i espanyola, no parem de sentir parlar de la necessitat del diàleg per encarar el conflicte català, tot i que aquest no s’acaba d’establir mai. De fet, fer política, és dialogar, transigir, cedir, i el contrari del diàleg és la violència, que no admet matisos i que no transigeix en res. Ens esgarrifem quan veiem la violència directa i en directe als carrers, però sovint ignorem la violència cultural i estructural que es manifesta més solapadament: limitant la llibertat, enganyant i promovent fack news, fent un ús desproporcionat de la força, utilitzant la justícia com a sistema de venjança o promovent l’odi i la por a través dels mitjans de comunicació social.

 
En tot conflicte, des dels de parella, fins als de gènere, de classe i els identitaris,  s’estableixen lluites i reivindicacions i si no es veuen sortides o petits guanys per a la part més dèbil fàcilment ens anirem acostant a situacions cada cop més violentes. Cada part del conflicte utilitzarà “les armes” que més el beneficiïn fins a entrar en una espiral de violència que no s’acabarà mai. 
 
En contra del que es diu, no hi ha res més utòpic, per solucionar un conflicte, que la violència. Doncs aquesta tracta únicament els símptomes del problema, és irracional, surt molt cara en tots els sentits i acostuma a ser eficaç només a molt curt termini. És com utilitzar una aspirina pel mal de queixal.  A més, cal recordar sempre la primera llei de Johan Galtung, un teòric de la resolució de conflictes: Quan hi ha actes de violència, el violent oblida, però la víctima no ho oblida mai o li costa molt més. I els traumes del passat els hereten les generacions futures. 
 
L’única solució realista per mantenir a ratlla la violència és anar a les arrels dels problemes, i tractar de comprendre -que no vol dir per res estar d’acord- les raons i la part de veritat que pot tenir l’altre en el conflicte. Una negociació política implica sempre cessions que són vistes com a traïcions pels més esventats de cada part. No obstant això, és només a partir d’aquestes cessions i del pacte que es poden generar marcs de convivència on es puguin continuar mantenint desacords profunds, però que ens allunyin del gran fracàs de la política: la violència i la submissió de l’adversari a través de la por. 
 
Potser el més difícil de la negociació és la disposició a escoltar la narració de l’altre, una vegada se l’ha demonitzat i fins i tot maltractat. En qualsevol cas, el diàleg és l’únic que ens pot permetre anar més enllà d’un populisme que amara, en major o menor mesura,  a totes les parts del conflicte. Entenc que els caràcters  centrals del populisme són una apel·lació contínua al "poble" entès com una unitat (res més lluny del populisme de pensar el poble en plural), una lògica maniquea (de bons i dolents), una simplificació dels discursos polítics fins a convertir-se en una pura guerra d’eslògans, i una exacerbació de les emocions polítiques antagòniques.