Logo

Actualitat

Any Llull

Andreu Grau Arau, professor ISCREB - General

Any Llull... Apropem-nos a la figura d’aquest mallorquí, nascut l’any 1232 i mort el 1316, educat com a cavaller, trobador i terciari franciscà en la seva maduresa. 

Home inquiet, va experimentar la conversió als trenta anys, després de tenir una visió del Crist Crucificat. En primera persona, va viure el que, més tard, seria la finalitat de la seva vocació: convertir incrèduls al catolicisme per a  mostrar-los la Bondat del Déu que és unitat summa. 
 
Deixa família i feina, viatja, escriu, predica, discuteix...; però, sobretot, fa efectiu un dels seus desigs: la creació d’una art general, basada en la raó humana, que ha de permetre dirigir la ment vers la divinitat i trobar, així, la veritat que condueix a la salvació. La seva missió, que es concreta en el fet d’aconseguir la unió de la humanitat pel reconeixement global de la doctrina cristiana, no es podrà desarticular d’una actitud pedagògica sempre present, com molt bé es pot veure en la predicació de la unitat de l’Església, en la conversió dels no cristians i en la lluita contra aquells que creia apartats de la veritat, com els averroistes. 
 
L’obra de Llull és extensíssima i va tenir una divulgació considerable. Per a molts especialistes, el Llibre de Contemplació, obra enciclopèdica sobre Déu i la creació, és la principal. Tanmateix, no podem oblidar Doctrina pueril, on es troben regles i recomanacions per a l’educació de la joventut, ni el Llibre d'Evast e Blanquerna, en el qual s’observa la instrucció en les grans disciplines del saber seguint la seva art, o el Llibre de meravelles: exposició dinàmica de les realitats increada i creada, i del qual podem destacar les pàgines que hi dedica a les bèsties, tot fent correspondre la morfologia zoològica amb la moral. 
 
En un segle marcat per la lectura, els comentaris i l’assimilació de l’obra d’Aristòtil, el nostre mestre, un escolàstic –diguem-ne- “diferent”, es col·locarà, en canvi, en la línia de la tradició agustiniana medieval: la de sant Anselm, els Victorins i sant Bonaventura. La gran preocupació teològica de Llull serà la demostració de l’existència de la Trinitat i la veritat de l’Encarnació de la persona del Verb: dogmes cristians que tant jueus com musulmans rebutjaven. Ambdós misteris li permetran defensar una visió trinitària molt particular de l’univers a partir de la reflexió de les dignitats divines. 
 
 “Se’m pregunta: Per què Déu volgué que Jesucrist fos home pobre i que patís en aquest món i que morís crucificat? -llegim gairebé al final del Llibre dels secrets de la Santíssima Trinitat i de l’Encarnació-. Responc dient: Tal com la naturalesa divina honorà la naturalesa humana que havia assumit amb tots els seus avantatges mitjançant la bondat, la magnitud, l’eternitat i les altres dignitats, així convé que la naturalesa humana honori la naturalesa divina amb patiment i tribulació. Jesucrist patí la mort en creu perquè tot home veiés en ell la santedat i, patint, així, respongués segons la seva possibilitat humana als avantatges que havia rebut per la naturalesa divina i la unitat de la persona.” 
 
La commemoració de la mort del savi mallorquí ha d’ésser una bona ocasió per a revifar l’analogia existent entre la Trinitat i la nostra ànima, tal com ell explicità en el seu Llibre d’ànima, i convertir-la en guia de l’actual diàleg interreligiós. En aquest afer, com ho fou en la missió lul·liana, la voluntat d’actuació només serà autèntica si és engendrament de la memòria i de l’enteniment.